Després de molts dies de pensar-hi encara no he arribat a cap conclusió clara. El meu cap em diu el contrari que el cor. No vull engegar-ho tot a rodar, no val la pena per un dubte, no? Massa coses plegats. Si fos demostrable, seria diferent. Faria la maleta i marxaria ben lluny.
M'agradaria que vingués i em parlés. No tinc clar què és el que vull sentir. Però em dol molt que no sigui capaç de venir i dir-me que sent el mal que m'ha fet, que es posa en el meu lloc i que m'entén. M'ha demanat confiança, cega, que sap que és l'única cosa que pot fer i haig de tenir clar que no faria mai res que em pugués fer mal. Aquesta situació m'en fa molt de mal. tinc el cor en un puny. Em demana que faci una cosa que segurament ell en el meu lloc no faria per mi. Ningú pot entendre realment com se sent un fins que no es troba al mig. Sempre havia fet un pla en cas de trobar-me en situació. Faria la maleta sense pensar-m'hi gens. Arribat el moment i no sóc capaç de pensar amb claredat. Ell ja ha donat el tema per tancat, de fet ja està tot dit. Només intenta esperar que passi el temps per veure si les coses han canviat o són com sempre. Suposo que només queda que jo decideixi. Però, em mira i m'acarona d'una manera tant tendra. No sé si ho fa per fer o perquè realment ho sent. M'agrada pensar que estem bé junts, res d'aquests últims dies ha passat i que jo em sento feliç. Hi ha moments al dia que fa que em senti així. només jo, sóc la que donant-li voltes al cap, em poso seriosa i distant. Ell ho accepta sense ni remugar.
Cada dia es fan descobriments personals que moltes vegades no són importants. Altres, en canvi, et poden canviar la vida completament. Qui pot explicar-me el que realment importa en aquesta vida. La parella, la familia, la feina, els amics,... suposo que hi ha gent per tots els gustos.
Particularment, la feina m'ocupa moltes hores del dia, però és agraida i m'agrada. Per mi però no és primordial. els amics, encara que ara una mica distants, ens fem grans,ens canviem de població i tenim altres prioritats... Bé estan una mica lluny, però sé que no hem fallaran quan els necessiti. La familia, ja és un tema delicat. ja fa molt temps que un pilar de la meva familia em va decepcionar. en aquell moment jo tenia la sort d'estar acompanyada per una parella que em donava suport. És aquesta parella la que ara m'ha sorprès i desepcionat.Fins aquin punt podem arribar a estimar a una persona sense fer-nos mal a nosaltres mateixos? Fins a quin punt la persona pot perdonar?
tenim projectes plegats, però dins dels meus no entraven els dubtes o les evidències, ja no sé què pensar. No he parlat amb cap dels meus amics, que de primer eren els seus. m'agrada anemenar-me l'afegida. crec que no serien del tot imparcials, potser seria un compromís gran. si que he parlat amb altres persones properes, potser no amics de ple dret, però si que s'ho miren des de fora. Diuen que la societat ens educa antinauralment, l'home i la dona no estan preparats racionalment per l'educació que ens han donat. però no em serveix de res que em diguin que tot té la importància que un li vulgui donar
gràcies per estar a l'altre cantó.
Maroon
